LA RIERA DELS PELAGONS. 8 de març de 2011.

Dades tècniques: Sortim a tocar d’Avinyonet, prenem la riera dels Pelagons en direcció sud fins que som a un cop de roc d’Olivella i tornem per la riera de Begues. 20,4 quilòmetres, 474 m de desnivell acumulat, 6 hores i 26 minuts, Hem sortit de casa abans de les nou i hem arribat a dinar a les cinc de la tarda (el temps de la caminada més el viatge en cotxe). Una meravella d’excursió, camins de carro, ben fressats, i fora d’un parell de pujades, els desnivells han sigut suaus, amables, comprensius; vaja, que ni te n’adonaves. Caminem: El camí ample, paral·lel a la riera, baixava molt suaument entre boscos de pi blanc, margallons i alguna vinya ben arrenglerada. Eren potser quarts de deu, a la Colònia hi havia plogut quatre gotes, i aquí el cel estava ben tapat, amenaçava el temporal del segle, però estàvem tranquils perquè avui a dins de la motxilla hi portàvem capelines. El Nani m’explicava que el nom de Pelagons ve de “pèlag”, que en Torrellenc vol dir bassal d’aigua, toll, i en sentit més generós també gorg. Realment la riera n’estava plena d’aigua embassada en tolls més o menys grossos, més o menys tèrbols segons el temps que fes que hi havia passat el porc senglar. Feia fresca, caminar era agradable i, malgrat la distància que ja sabíem de bon començament, semblava més un passeig que una prova de resistència. Història: A tocar d’Olivella hi ha uns monòlits, una espècie de menhirs, que n’hi diuen El Barret del Rector. Sembla ser que per aquells paratges hi havia hagut un rector que era del morro fort. Es va encaparrar en construir un molí al cim d’una muntanya i va encarregar dues rodes de molí a Vilafranca. Les van anar a buscar amb mules i carretes, però vet aquí que quan estaven de camí, el rector es va morir, i els que les portaven es van veure alliberats de la seva obligació i van llençar les pesades rodes, una a la riera dels Pelagons i l’altre a la riera de Begues, precisament pels llocs on nosaltres transitariem avui. “Ens hi fixarem, eh? A veure si les trobem”. Però no les hem trobat. La riera dels Pelagons és bonica perquè té aigua, també és bonica perquè de tant en tant passa per uns congostos imponents, amb roques gegantines que barren el pas als camins i als caminants, i ens obliguen a voltar per recuperar el curs de la riera. Tornem a caminar: A cinc o sis quilòmetres hem trobat dues masies, can Pelagó de baix, gran, totalment arruïnada, i can Pelagó de dalt, petitona però restaurada. Precisament en aquest punt s’ha acabat el camí pla i ens enfilem cap una carena enfrontada a Olivella. De tant que hem pujat, el castell (que de fet havia de ser el famós molí del rector) està al nostre nivell al cim d’una muntanya que ens queia a llevant, i Olivella, que està dalt d’un turó, la veiem a sota nostre. Hem trobat la primera farigola florida d’aquest any i ens ha fet molta il·lusió. Quan el camí ja no pot anar més enlaire és que és l’hora de baixar, i baixem sense parar fins arribar a can Suriol (El gran mas de can Suriol (dit antigament de la Roca) està format per un conjunt de cases, la més important de les quals és coneguda com ca l'Amo, un gran edifici del 1791 caracteritzat per la doble galeria porxada d'arcs de mig punt. L'origen del mas es remunta al segle XIV... i etc), Estem a tocar de la carretera d’Olivella i el GPS ens indica que ja portem deu quilòmetres. Potser que no calia consultar el GPS, doncs les cames també ho diuen. Ara ja només ens cal fer el mateix tros en la direcció inversa. Riera de Begues cap amunt. Paleontologia: Sempre que venim a Olivella parlem de la famosa cova de can Muntaner i mai no l’hem trobada. Al costat del camí pel que passem hi ha la masia de can Muntaner i de la cova res de res, però l’olfacte ens diu que està a la vora. Avui hem mirat si hi havia algú per la masia, però no, mai no hi ha ningú a Can Muntaner. Hem seguit cap a les roques del Barret del Rector i hem trencat en direcció a Avinyonet (per cert, que el rètol que indica el camí està equivocat i la fletxa assenyala la direcció contrària). A poca distància del trencall, a mà esquerra hem trobat una pila de pedres d’aquelles que es posen per indicar alguna cosa, una fita casolana. Hem vist que del seu costat hi sortia un corriol mig tapat per la bardissa i, curiosos com som, l’hem seguit en direcció a la riera. I sabeu què hem trobat? Doncs efectivament, la famosa cova de can Muntaner. Grandiosa arran de la riera. Ens hem imaginat la vida dels “homus garraferos” en aquell món tan antic, tan nou, tan diferent, i per uns moments hem oblidat el nostre cansament. Tornem a caminar: Hem tornat al camí i hem seguit direcció nord. A la nostra esquerra, ben arran de la riera, sortia un camí antic, mig perdut, que anava quasi paral·lel al nostre i ens ha fet gràcia “Guatia quin camí! Cap on deu anar?”. Al cap de mig quilòmetre de pujadeta, ens hem adonat que alguna cosa no acabava de funcionar, ens estàvem desviant cap a la dreta i això ens allunyava de la nostra direcció; ens hem adonat que el camí bo era el de baix, el que anava arran de la riera. Hem tornat enrera i al cap d’una estona, pel mig d’uns camps llaurats, hem tirat pel dret fins a trobar el nostre caminet. Era ensizador, mig tapat d’herbes, de tant en tant s’aclaria; ara passava la riera i anava per l’altre costat, ara la tornava a passar i venia a l’altra banda. I així hem anat fent fins que hem estat a la vista de Santa Sussanna. Talment un oasi el mig del Garraf, tot el voltant de la masia és una gran plana cultivada de vinyes i també alguna feixa de presseguers i una altra de cirerers. Dos pous curulls d’aigua i la riera que en aquest tram, i només en aquest tram, hi duu aigua. Això de les rieres és curiós, tanta aigua que hi ha a la dels Pèlags i tan poca a la de Begues. Horticultura: Al Penedès, a l’Anoia i al Garraf s’està imposant la vinya plantada a l’estil francès, els ceps ben arrenglerats formant unes i gregues amb els braços enllaçats uns amb els altres. De vinyes antigues quasi no en queden, d’aquelles amb els ceps que semplen mans plantades a la terra, amb els dits estesos cap al cel. Arreu s’imposa l’economia a la bellesa, la modernitat a la tradició. No diré que no siguin boniques aquelles llargues fileres pulcrament alineades, només que jo estic més fet a les soques clivellades. Recolectors: Aquí, als marges de le vinyes del pla de Santassunna, hem trobat espàrrecs. Gruixuts, de dos en dos o en grups de vuit o deu. En una ocasió n’hem trobat dinou de junts. N’hem fet dos manyocs ben grossos i per uns moments ens hem oblidat del temps i del cansament. Una gran truita d’espàrrecs se’ns ha instalat al pensament. Seguim caminant: Just quan menys força ens quedava a les cames, el camí s’ha tornat a enfilar, sort que cada cop era més ample, més arreglat, fins que hem arribat a la urbanització de Can Mitjans, habitada només per gossos segons sembla per l’idioma dominant, i el camí se’ns ha asfaltat. Quin regust de final d’aventura quan hem deixat la carretera i un camí de carro ens ha dut avall pel mig del bosc, pel costat d’una altra vinya, fins que finalment el GPS ens ha confirmat allò que veien els nostres ulls: Havíem arribat. De cerveses: Necessitàvem la cervesa i hem anat directes al restaurant Can Costa d’Olesa de Bonesvalls. Estava tancat. Hem anat al bar que hi ha a la carretera, tancat. No hem povat el de l’Hospital al que anem cada vegada perquè ja sabíem que a les quatre tancaven i ja ho eren. Cap a Begues hi falta gent. A la urbanització del Pi Gros també hi ha un restaurant, però també estava tancat. Desesperats hem passat pel davant del Tropical, de Begues, però també estava tancat. Les forces de l’Univers s’havien confabulat i no ens deixaven cap oportunitat. Finalment, a Gavà hem trobat un bar obert i ens hi hem llençat assedegats. “Una Damm sense alcohol i una Moritz” “Pués va a ser una Bukler i una Cruzcampo” Què hi farem, tot sigui per la cervesa i pel comentari de resum de la sortida: Quina sortida més bonica! Quants pèlags que hi ha als Pelagons! I el silenci? Llàstima dels avions que ens donaven la tabarra. Avui no hem trobat ningú fora d’un pagès llunyà a les vinyes de Santassunna. Estàs cansat? Jo no, jo sí. Els records no pesen a la motxilla i les imatges tan boniques fan somriure. Quan camines et canses i descanses, mires i penses i no pares de parlar. Avui, per diverses raons, no hi han vingut ni el Josep Maria, ni el Ciscu ni el Ramon, però en canvi hi havien de venir el Pere i la Josefina, però circumstàncies doloroses els han fet anar d’enterrament. Ja hi hem pensat, ja, amb vosaltres. Us hauria agradat molt aquest paissatge de distàncies inacabables que semblen epopeies i les muntanyes llunyanes i les gatoses florides i les vinyes cultivades. Si no fos que teníem una excursió alternativa, més curta, més engrescadora per poder-la recordar. Des del cim de la Morella es veu Mallorca, diuen, i és això el que us volíem ensenyar. Avui he sigut una mica llarg perquè llarga ha sigut la caminada. Espero que ho comprengueu. Fins la setmana vinent. Aleix.